Si quieres compartir esta entrada...
El campanar de San Pietro

Aquesta és una entrada menys cinèfila i més viatgera. Per això, deixeu-me que torni a fer servir algunes de les frases del meu admirat Cees Nooteboom al seu llibre ‘Venècia. El lleó, la ciutat i l’aigua’, editado por Siruela editat per Siruela: “No voldria obligar els meus lectors a res, però els proposo que consultin el plànol (…) Al laberint venecià poden partir d’un punt qualsevol i intentar arribar sense pla a l’altre extrem [de la ciutat]. El meu és el final del districte de Castello, on es troba Sant Pietro, l’antiga catedral de Venècia”.

En efecte, aquests dies, que està en marxa la Biennal d’Art de Venècia, no us costa gens acostar-vos a San Pietro di Castello, una petita joia, amagada en un extrem de la ciutat dels canals, allà on s’acaben els jardins los jardines de els que us parlava l’altre dia. Si sou a l’Arsenal, només podeu fer-ho a través del Ponte de la Tana. Si no, heu de retrocedir fins a veure la llacuna i agafar la Riva di San Biasio, creuar el pont per passar a la Riva dei Sette Martiri i seguir.

La basílica de San Pietro.

Tornem a l’escriptor. Per què Sant Pietro? Ell mateix es respon així: “L’enorme basílica, que s’alça en una petita illa anomenada Isola di San Pietro, és per a mi el lloc on la ciutat acaba, perquè aquí es troba un de sol i pot contemplar la llacuna sense veure la riba de davant”.

Per arribar-hi, a aquest extrem de Venècia, a mi m’agrada perdre’m, com Nooteboom, des de l’àmplia Via Garibaldi, tota una successió de botigues, bars i restaurants en què desemboquen una infinitat de carrerons perpendiculars. Es diu que hi vivien els millors contrabandistes de la llacuna fins fa unes dècades. I també els militants comunistes més purs. En una es troba encara la humil seu del Partit de la Refundació Comunista.

Al final de l’avinguda comença la Fondamenta i el Rio Santa Anna, on sol atracar un vaixell que ven fruita. Només cal seguir fins al pont que travessa el canal i es passa a l’altra riba, anomenada Fondamenta San Gioachino. Es pren el carrer del mateix nom i se segueixen diversos carrers en successius girs a dreta i esquerra, amb noms tan sonors com Rielo, Ruga i San Zulian. Després arribem a la Salizada Streta i la Llarga Rosa, on girem cap a la dreta.

Us pot semblar que és un embolic de carrers, però val la pena, perquè just al davant s’alça el pont de fusta i ferro que ofereix la millor vista de la Basílica de Sant Pietro di Castello, amb la seva bella cúpula i la seva magnífica façana renaixentista, d’estil palladià: va ser construïda per Francesco Smeraldi el 1619, a partir d’un projecte previ d’Andrea Palladio, del 1556.

El Campo San Pietro no és com les restants places venecianes, que estan ben pavimentades. El disseny imita l’estil d’un jardí reial, amb herba i camins enllosats. Allí s’eleva l’alt, sòlid i solitari campanile construït el 1482 per Mauro Codussi en pedra blanca d’Istria. I si us animeu a entrar al temple, a l’interior destaquen obres de Luca Giordano i de Tintoretto.

Com veieu, no he citat de moment cap pel·lícula que utilitzi San Pietro com a localització. Segons els meus amics d”Il Davinotti’, sí que hi ha algunes produccions que almenys han trepitjat els seus voltants: films com ara ‘Mambo‘ (1954), de Robert Rossen, amb la gran Silvana Mangano; ‘La cosa buffa‘ (1972), d’Aldo Lado, i ‘Nudo di donna‘, (1981), de Nino Manfredi, inclouen algunes escenes rodades a les rodalies, especialment al moll i el Ponte de Quintavalle.

En tot cas, gaudiu del passeig.